SABOR A CUBA

 

SABOR A CUBA

SANTIAGO DE CUBA

Santiago de Cuba és la segona ciutat més important de Cuba, per darrere de L’Havana. Santiago de Cuba ha estat reconeguda com el bressol del “son”, “el bolero”i “la trova”. Però més enllà dels propis encants que resulten dels ambients urbans, no es concebria a Santiago de Cuba sense la seva gent espontània, alegre, natural. Curiosos resulten als voltants, els paisatges dels palmerars. La Reserva de la Biosfera de Baconao és igualment d’obligada referència.

Recentment visitada pel Papa Benedicte XVI, va reunir a més de 200 mil persones en el seu recorregut.

Es molt interessant el recorregut per una zona de cases colonials antigues. Cases d’un projecte de zona residencial dels Nord-americans que després de la revolució foren ocupades pel govern de Fidel i que hui estan destinades a cases utilitzades en benefici del poble. Cases de cultura, escoles, museus…

A continuació el barri històric, la casa de Diego Velazquez, l’Ajuntament, la Catedral. Hem passejat pel Carrer Herédia, autèntic i carismàtic centre comercial, on el pots trobar de tot. Tant en productes com en el tipus de gent, totes les classes socials juntes i sense complexes, transiten per este carrer, “alma mater” de la ciutat. Des de menjar de tot tipus, casolà i molt variat, fruita, samarretes, productes artesanals… fins al perruquer que tisores en ma i al carrer, et crida perquè entres a tallar-te el pel. També podem vore al mític i quasi oblidat “limpiabotas” que et vol donar llustre a les sabates, quan ací quasi tot el món va en xancles o descalç.

Es impressionant tot el que estem veient. La gent es reuneix sempre buscant l’ombra, gitats, asseguts o ballant. És molt fàcil trobar-te en un dels parcs que hi ha per tot arreu a grups de musics i … molta gent.

Curiositats

El transport de gent es molt singular. La gent esta al costat de la carretera o dels carrers. Passa un camió i dalt a la caixa que sembla com la d’un camió militar, comença a arreplegar a la gent i pujant-los a la part de darrere per una escala que es troba al cul del remolc. Alguns van carregats amb més de 30 persones. Hi ha molts d’estos camions, que generalment són els que fan el transport de persones per tota l’illa i sempre van de gom a gom.

Els cotxes son molt antics, la majoria americans i russos. L’estat de conservació no es massa bo, excepte algunes excepcions que li han donat un aspecte a este d’aparença com els de la pel·lícula “Grease”. Un conductor d’un d’estos “carros” ens va dir amb eixe accent cubà: “Aquí para tener un carro como estos hay que ser mecánico, chapista y …. mago”

Les motos també son part important del tràfic en  Cuba. Així com les bicicletes, que també les pots emprar com mitjà de transport, “la bici-taxi”

En fi que el tràfic a Santiago, com a tota l’illa es un caos, un caos organitzat, tots pitant, circulant pel mig de la carretera, sense respectar semàfors, no hi ha pas de vianants, la gent per les vores de la carretera, les vies del tren sense pas a nivell encara que passe pel centre del poble,…  però el millor de tot es que “mai passa res”

La gent es molt aclaparadora, sempre oferint-te o demanant-te alguna cosa, sobretot sabó o bolígrafs, encara que pràcticament el demanen de tot. No veus misèria, però la manera de viure d’esta gent es totalment diferent a el que estem acostumats. Ells no volen grans coses, es conformen en el que tenen que es ben poc, però tampoc passen ànsia del que no poden tindre. Me dona la impressió que he tornat 40 anys enrere, quan jo era xicotet, que la gent vivia al carrer. No hi havia tele, ni telèfons mòbils, ni videojocs, ni Internet, ni res de res. Els xiquets i els grans al portal  de casa jugant o prenent la fresca.

 

SIERRA MAESTRA ( EL SALTÓN)

 

 

Anem per l’autopista que en un futur a de creuar tota l’illa de Cuba i que a Santiago té construït un tram. Quatre carrils per part, un voral ample, una mitjana acceptable, però no mes accedim a l’autopista…..Oh sorpresa !!! bicicletes, motos,carruatges amb cavalls i el “no va mes” gent caminant per vora la carretera a una banda i a l’altra que només s’aparta quan el xofer de l’autobús fa sonar el clàxon cada vegada que els veu, ja que cadascú va a la seua bola i no es preocupa de res.

Clar esta macro autopista no te quasi transit, en el trajecte d’uns 40 kilòmetres no hem vist massa cotxes, algun que altre camió carregat de gent i un parell d’autobusos prehistòrics, ara el que es gent caminant per un tub. Cents i cents de persones esperant que algú es pare i seguir la seua ruta.

A partir d’ací un paisatge espectacular, meravellós, al·lucinant, no hi ha paraules per a descriure la quantitat de fotografies visuals que hem gaudit al trajecte. Ara, quedava el més emocionant, els últims 7 quilòmetres. Un autèntic camí de cabres, literalment, perquè es el que ens hem trobat pel camí. Cabres, burros, bous i algun ramader que bordejava pel barranc. I per allí un autobús pujant les costeres … Increïble !!!

Arribem al Saltón, un hotel en plena selva tropical i amb un encant immillorable. Lloc on hem d’eixir per endinsar-nos  en les autèntiques cases dels aborígens del lloc. Primer hem estat a la casa d’una família que ens ha ofert una gran hospitalitat. Viuen en la muntanya, sense altre accés que una estreta senda de mig metre d’ample i sempre cap amunt i amb obstacles. Allí crien els animals: porcs, cavalls, cabres, titots, gallines, bous, … de tot. També tenen les seues plantacions de Café i “cacao”. Ens ha ofert un cafè fet a la manera tradicional, sense torrar, bullit i colat . Un cafè espectacular..

Hem seguit avant i una altra família ens esperava amb la mateixa hospitalitat que l’anterior. Ells també com els altres viuen en la muntanya de les seues plantacions i amb els seus animals. Ací ens han ofert pinya i plàtans… sense paraules.

I per culminar un matí ple de sorpreses hem anat a ca “el Chino”, un gran admirador del “Che“ i de Fidel que matxet en ma ens ha tallat un coco, ens ha donat l’aigua del coco i altres delícies de la seua collita. Ens hem fet una foto amb ell i la seua peculiar casa on estan pintats els seus ídols revolucionaris. Un gran tio del que ens hem acomiadat i seguit amb el nostre camí.

Hem gaudit una estona a un salt d’aigua, encara que ara no es molt gran per la sequera. Ens hem banyat els peus i hem sufocat una mica la calor. Ens dirigim cap a l’hotel per un camí ple d’obstacles que es el que hi ha a la selva tropical, que es on de veritat estem.

 

GUARDALAVACA

La platja de Guardalavaca, qualificada entre les més emblemàtiques de l’orient cubà és una perfecta combinació d’arena fina i mar, marcada per les rodalies de les muntanyes i el verd de la vegetació que caracteritzen el seu entorn.
Tradicions i llegendes atribueixen el seu nom a l’activitat dels pirates en la regió del Carib, doncs era esmentada com el lloc preferit per a ocultar els seus botins (també cridats “vaques”).

No obstant açò, va ser anotada en el diari del navegant genovès Cristóbal Colón, qui ho va considerar entre les troballes més significatives realitzats per la seua expedició.

Nosaltres estàvem a l’hotel “Las Brisas” ****, que ens ha decebut moltíssim. Les instal·lacions de l’hotel estaven molt plenes de gent, el bufet també i el menjar no era de molta qualitat.

Si alguna cosa es podia salvar eren les platges d’arena blanca i d’aigües cristal·lines. No eren  exclusives de l’hotel, sinó que eren compartides amb la gent del lloc, que això si, eren molt respectuosos amb els turistes i els allotjats en l’hotel. Una família que estava al nostre costat vam sentir com dia la mare a un dels fills “No toqueis las hamacas que son para los turistas” i això que estava ple i la majoria buides.

Es un lloc per al relax, així que anem a gaudir tot el que puguem. Dia complet de platja, passeig i terrasses per a refrescar. Pel mati a prendre el sol en una hamaca. El que ha passat es que no m’he posat crema bronzejadora i el resultat es que estic més roig que una tomaca. Després hem passejat per un lloc i unes platges paradisíaques, fent alguna que altra paradeta i prenent-nos unes cerveses. La “Bucanero” o “Cristal” son les dos marques cubanes que ens bevem, i ens hem fet unes quantes.

Una de les curiositats es que la gent es banya vestida i que molts entren amb beguda, botelles de ron o cervesa. Alguns acaben amb un bon pimentó, ja que quan ixen a la vora es tambalegen de part a part.

 

CAMAGUEY

Cridada també la Ciutat de “los Tinajones”  per la proliferació estes enormes recipients de fang cuit. Una de les ciutats més velles de Cuba en el centre de la Illa. En Camagüey et trobaràs amb esglésies ostentoses, moltes cases i places històriques, carrers empedrats i un ambient especial. Hi ha molt de moviment en els carrers, les places et conviden a asseure’t, conversar amb la gent o prendre una cervesa Cubana i observar, relaxar-te, agafar sol… o el que vulgues.

Els carrers de Camagüey són a voltes un vertader laberint i per açò la ciutat te uns indicadors exemplars per al turista que vol conèixer la ciutat a peu. En fi, una ciutat en la qual val la pena de fer una parada.

Nosaltres hem fet la visita a la ciutat amb Bici-taxi. Una bicicleta amb tartana darrere, en la que hem rodat pels monuments i places més emblemàtiques de la ciutat.

Hem vist un grup de danses i musica cubana e una plaça i hem entrat a una Casa de la Trova on hi havia un grup de musica afrocubana. El local estava molt animat i la gent bevia i ballava. Botelles de ron, xiques guapes i un ambient al més típic sabor de Cuba

 

TRINIDAD

Com  detinguda en el temps, Trinidad regala al visitant els seus  extraordinaris encants, enclavada entre la mar i la muntanya. La fabulosa ciutat de Trinitat encara conserva el seu passat colonial, a través dels seus carrers empedrats i les seues gents. Trinidad és també ciutat de músics i música.

Arribem a Trinidad i ens porten a dinar a una bonica casa Colonial, convertida ara en un restaurant. Acabem de dinar i fem un recorregut turístic per la ciutat. Museu històric, les places més importants i el mercadet on podies comprar de tot i a bon preu. Sense voler carregar molt, encara hem comprat alguna coseta. La gorra del “Che”, una litografia de la ciutat de Trinidad i una cubana “Mama Inés” amb el seu gran cul. Tere també a canviat el seu ventall suecà per un “pay pay” de Cuba. Trinidad ens haja fet viure amb molta intensitat la cultura cubana.

A continuació ens han dut a una de les tavernes mes emblemàtiques de Cuba, La Canchánchara. Es tracta d’una cocteleria situada en Trinidad, en una de les edificacions més antigues de la ciutat, té un pati preciós, on pots prendre la famosa beguda que dóna nom al local i sentir música en directe. La Canchánchara és una beguda popular cubana feta a força de aiguardent de canya, mel d’abelles i suc de llimó, els orígens d’aquesta beguda estan en la regió més oriental de la illa però actualment el lloc on es beu és en Trinidad.

Precisament el còctel al que deu el seu nom és el que més atrau als turistes que arriben fins a la taverna. I per a gaudir a plenitud un glop tan especial, en la taverna trinitària no falta la música cubana.

Hem passejat pels seus carrers empedrats, hem provat els licors de la terra i sobretot hem conversat amb la gent. Una ciutat diferent al que havíem vist fins ara.

 

CIENFUEGOS

Cienfuegos es una altra bonica ciutat, també coneguda com la Perla del Sud i de les més visitades pel turisme en tot el país.

La primera impressió ha sigut molt bona, edificis colonials, cases antigues però ben conservades. Es tracta també, sens dubte, d’una de les més belles i s’estén al voltant d’una badia de borsa de tranquil·les aigües.
Ressalten el modern traçat dels seus carrers. És una de les ciutats de millor traçat que existeixen a Cuba, de carrers amples i rectes, de passejos i parcs on el més important és el “José Martí”, d’edificis moderns i antics que responen totalment al conjunt exterior que l’envolta.

Delecta caminar pel seu extens Prado, barrejant-se entre els transeünts i gaudir d’una bella vista en el seu “malecón”.

 

SANTA CLARA

Ens dirigim cap a Santa Clara coneguda pel seu passat guerriller. En Santa Clara la visita obligada és el mausoleu del Che, que es va construir en els anys 80 com a memorial, recordant la decisiva victòria de l’argentí. Es va decidir convertir el memorial de Santa Clara en mausoleu del Che i els seus companys. Sota una espectacular estàtua, amb la famosa inscripció ‘Fins a la Victòria sempre’, es troba un museu ple d’efectes personals del Che: roba, cartes, diaris, fotografies… fins a les xeringues que usava amb els seus camarades guerrillers, no oblidem que Guevara era metge.

També es troba el mausoleu pròpiament dit, on el Che es troba enterrat juntament amb els seus companys. Les cares de tots ells estan modelades en argila en la paret. Hem tingut molta sort ja que hi havia molta gent pels voltant, perquè de vegades les cues arriben a durar dos hores per accedir a l’interior del Mausoleu. No esta permès entrar cap tipus de borses de ma ni res. Per suposat tampoc es poden fer fotos.

Per continuar amb el turisme ‘*guevariense’, es pot visitar el tren blindat descarrilat pels rebels, hui en dia reconvertit en museu. El conjunt es va inaugurar en 1971 i inclou la pròpia excavadora utilitzada per a soscavar les vies. A l’interior dels vagons hi ha fotos i altres efectes relacionats amb la batalla. En este lloc es troben quatre dels catorze vagons que descarrilaren i després tirant-li còctels “Molotov”, ja que havien descobert que el sòl era de fusta.

 

CAYO SANTA MARIA

Per un camí sobre el mar anomenat “predaplen” de 48 quilòmetres d’extensió, arribem al cayo Santa Maria.

Cayo Santa María va ser declarat per la UNESCO “Reserva de la Biosfera”
La pròpia naturalesa va crear les condicions per a l’oci, en disposar una barrera coral·lina que permet atenuar en les platges la força dels vents i evitar a més les incomodes marejades, amb la qual cosa queda llest un escenari únic per a acollir a milers de turistes cada any.

L’esmenta’t illot, compta amb 11 quilòmetres d’excel·lents platges.
El territori està pràcticament cobert per manglars que gaudeixen d’un verd intens i on existeixen diferents espècies de palmeres, arbres fruiters i cocoters.
La nostra destinació era l’hotel Meliá Les Dunes. Arran de mar. La seua ampla franja d’arena blanca, les seues aigües cristal·lines color turquesa, la seua exuberant vegetació i la seua rica varietat de fauna, fan imaginar que estàs al “Paradís”. És un resort de vacacions “Tot Inclòs” que compta amb 925 habitacions que miren al mar, la piscina o els preciosos jardins, tot açò complementat amb el luxe i confort, el servei i la qualitat, li donen l’encant d’una destinació perfecta.

Les excel·lències que t’ofereix el lloc amb relax, tranquil·litat, i sobretot desconnectar de la rutina durant dos dies ens ha valgut per agarrar forces i algun quilo de mes, ens han fet assaborir la vida dels rics.

Dos dies i dos nits que ben be hagueren pogut ser com el conte “les mil i una nit”, que de segur haguérem resistit. Però ens teníem que anar cap a la Havana i quina millor manera d’eixir que en “Gaviota”, així es com es dia l’avioneta que ens traslladava a la capital de Cuba. De pel·lícula.

 

LA HAVANA

Vos parlaria dels seus monuments, dels llocs més emblemàtics o dels més turístics… però això ho podeu trobar en qualsevol guia turística o en les innumerables pagines que parlen i parlen d’esta encantadora ciutat. No obstant açò, el que veritablement dicta el ritme d’una ciutat no és la seua arquitectura, sempre una acció secundària, posterior

Pel que respecta en este blog us vaig a parlar de la ciutat i les seues costums, però sobretot dels seus habitants, dels verdaders protagonistes que fan que el viatger estiga transportat en el temps. Un temps que pareix que no avança… que s’ha parat, que et convida a pensar si val la pena tanta presa i tanta necessitat que ens hem creat. Allí saben viure sense mòbil, sense Internet, sense presses… en fi saben viure !!!

l’Havana és una ciutat única, seductora, històrica, histèrica. Amb molt sol i poca llum; amb molt aigua.. Ciutat de contradiccions.

l’Havana és la ciutat de la llibertat, on es pot posar música a qualsevol hora, on es pot eixir sense camisa i on ningú es fica al llit sense menjar. Però on la verdadera llibertat esta restringida.

On el ripio penja en les balconades i cada balconada penja d’un ripio, on cada clot és patrimoni natural de la humanitat.

El Passeig del Prado continua sent per als habitants de la capital i per als que estem de pas, un lloc ideal per a l’assossec, per a la trobada dels amics.

“Ah… i els cubans… què difícil pregunta. Els cubans estan entre nosaltres però no són dels nostres. Els cubans beuen en la mateixa copa l’alegria i l’amargor. Fan música del seu plor i riuen de la música.  No creuen en ningú i creuen en tot.. No necessiten llegir, tot ho saben. No necessiten viatjar, tot ho han vist.

Els cubans es caracteritzen individualment per la seua simpatia i intel·ligència, per la seua cridòria i apassionament. Els cubans són exagerats. Els cubans ofereixen solucions abans de saber el problema. Per a ells mai hi ha problema. Ells no entenen per què els altres no els entenen, quan les seues idees són tan senzilles.

El que veritablement defineix el seu caràcter és el clima. El
cubà espera per a tot, per a prendre l’autobús , per a adquirir un producte , per a presentar un document, per a fer-se dels aliments amb la cartilla de racionament, en fi, espera en quasi totes les situacions . Les cues són interminables i el cubà espera perquè malgrat la difícil situació econòmica que travessa el país, conserva l’esperança que es va per bon camí .

…els cubans… No pots viure molt temps amb ells, però és impossible viure sense ells.

l’Havana et rep amb els braços oberts.

Visca L’Havana !!!

Visca CUBA LIBRE !!!!